ELS EMPRESARIS MALLORQUINS
Una enquesta realitzada la setmana passada per PIME Catalunya entre més de 7.000 dels seus empresaris associats donà com a resultat que un 63% estan a favor de la independència de Catalunya. A les Illes Balears, les associacions més representatives del petit i mitjà comerç, PIMECO i AFEDECO, han convocat una manifestació contra la política comercial del govern de José Ramón Bauzá. Protesten al considerar que el govern autonòmic del PP afavoreix les grans superfícies comercials i enfonsa la petita empresa familiar.
Evidentment, he d'expressar la meva solidaritat amb el sector comercial, que juga un paper imprescindible en la cohesió social, el manteniment d'un teixit urbà propi de les ciutats mediterrànies i és un dels principals creadors de riquesa i llocs de feina. Però no puc oblidar la imatge d'un dels actuals convocants de la manifestació, la nit electoral, celebrant la victòria del PP baix del balcó de la seu del partit, com un entusiasta militant més. Per a mi, aquesta imatge resumeix el gran drama de les Illes Balears, perquè, en aquest cas, el líder empresarial possiblement representa el sentiment polític de la majoria dels seus associats. El sector més afavorit per les polítiques d'un govern progressista, amb el que va poder consensuar la llei de comerç més avançada d'Europa, a més d'un bon grapat de polítiques de dinamització comercial, dóna majoritàriament suport a un partit, el PP, que va impugnar aquella llei davant el Tribunal Constitucional, decretà la llibertat d'horaris comercials i sempre ha afavorit la implantació de grans empreses de distribució comercial.
La majoria d'empresaris de les Illes Balears són ben conscients que els dos grans partits centralistes, PP i PSOE, són els culpables del gran dèficit fiscal que patim a les illes, sense el qual la crisi no seria tan profunda a casa nostra. Són ben conscients que PP i PSOE sempre han afavorit les grans empreses. I, al contrari, han pogut comprovar com un partit d’aquí aplicava polítiques de suport a les nostres empreses, les seves empreses. Però, a l'hora de votar, els mou un sentiment més poderós que l’ interès de la seva pròpia empresa, el sentiment de classe social, que identifiquen amb el Partit Popular. Ja fa anys un amic em va comentar: el problema dels empresaris mallorquins és que tenen dos empleats i ja es creuen de la CEOE (la patronal de la gran empresa). Segurament tenia raó. Ai!, quina enveja dels empresaris de Catalunya.
Pere Sampol i Mas
Ex-conseller d’Economia, Comerç i Indústria del
Govern de les Illes Balears
(Publicat al Ddb el 30 d'octubre de 2012)
El fracàs d’Espanya
La història no és nova, sempre que Catalunya ha plantejat qualsevol reivindicació a l'Estat la resposta és la mateixa: un corifeu d'articulistes, tertulians histriònics i polítics de tota mena encenen la traca dels improperis. Aquesta ha estat la constant des del segle XIX, agreujada amb la restauració del règim borbònic. I, ni quan els catalans han dit prou en una manifestació sense precedents en cap país del món occidental -no conec cap cas en què s'hagi manifestat el 20% de la població-, han canviat el xip, ans el contrari. I aquest és el problema que ha duit al fracàs de l'estat espanyol, perquè avui ja es pot parlar clarament de fracàs: uns partits polítics que han fet de l'anticatalanisme la seva esca per pescar votants. Davant les ànsies de Catalunya de veure reconeguda la seva realitat nacional la resposta sempre és la mateixa, exaltar els instints patriòtics dels espanyols, però no a partir de l'afirmació dels propis valors, entre els quals podrien ben bé haver bravejat de la pluralitat cultural, sinó de la negació dels drets de Catalunya. Més que preocupar-se per resoldre un gravíssim problema que els planteja Catalunya, la seva prioritat, com sempre, són els vots i la imatge. Primer els virreis autonòmics es proven a qui la diu més grossa, La Rioja, Galícia, Estremadura, Madrid, Andalusia, Múrcia... fins i tot en José Ramón Bauzá ha tirat l'ham; després els representants dels partits: el PP, reculant a les enquestes, treu pit pensant que mostrant-se dur amb els catalans recuperarà la imatge perduda per mor del seu frau electoral; Esquerra Unida perquè ara no toca; Rubalcaba, cada vegada més semblant al cavaller de la trista figura, ara retreu el federalisme, intentant evitar el trencament del PSC. Aquesta vegada fins i tot el rei, en les hores més baixes per les seves elefantíaques patinades libidinoses, ha volgut recuperar imatge a costa dels catalans, oblidant-se que aquests ja no se senten súbdits, sinó ciutadans lliures.
I enarboren la sagrada Constitució, intocable, fins que Na Merkel només va insinuar la possibilitat de reformar-la. I així ho feren, amb nocturnitat i sense referèndum, però per Catalunya, quina quimera! La sacrosanta Constitució, emprada sempre com una destral inquisidora i no com una eina de llibertats.
Una frase d'Artur Mas en el darrer discurs ho rubrica: "El castellà també és patrimoni de Catalunya, com el català ho hauria de ser d'Espanya". Com el català ho hauria de ser d'Espanya! Aquest és el bessó. Espanya mai no ha vist el català com una riquesa de la qual sentir-se orgullosa, sinó com una amenaça que cal combatre.
I encara els sorprèn que els catalans vulguin pegar portada.
Pere Sampol i Mas
Director de la Fundació Emili Darder
(Diari de Balears, 27/09/2012)
LA LLICÓ DE CATALUNYA
Aquests dies es parlarà molt de la grandiosa manifestació de l'11 de setembre a Barcelona, del civisme, la determinació dels manifestants, l'alegria positiva, la voluntat de ser,... Jo voldria posar l'èmfasi en una altra qualitat, pot ser no tan destacada pels analistes: la interpel•lació a la política. Els manifestants interpel•laren els polítics, emplaçaren els partits, en comptes de voler-los substituir per no sabem ben bé per què. El poble ha parlat, de manera contundent, ara correspon als partits saber donar la resposta adequada, és el seu problema, i el qui no sabrà, o no voldrà interpretar adequadament el missatge, quedarà esborrat del mapa electoral.
De l'evolució de l'independentisme a Catalunya se'n desprèn una segona lliçó: una nació, amb els trets identitaris que l'identifiquen com a tal, no pot sobreviure sense un Estat que l’empari. Durant segles el catalanisme ha intentat reformar l'Estat, fent pedagogia de la seva plurinacionalitat, cercant l'encaix de Catalunya dins Espanya. I és evident que ha fracassat, i no per manca d'arguments, sinó per la concepció teològica d'Espanya que en té el nacionalisme espanyol. Per això a Catalunya només li queda més camí que construir un Estat propi en el marc de la Unió europea.
I, finalment, és inevitable fer-nos la pregunta: i nosaltres què? Què passarà a partir d'ara a les Illes Balears? La nostra desgràcia, a diferència de Catalunya o el País Basc, és que tenim una dreta provinciana, profundament espanyolista, víctima de l'auto odi i que renega de la nostra llengua i cultura, que ja té el guió escrit. A favor nostre tenim el gran exemple que està donant al Món la societat catalana. La nostra tasca, la de la gent més conscient de la nostra nacionalitat, serà demostrar als ciutadans de les Illes Balears que Espanya no sols no ens empara com Estat, sinó que, a més de perseguir la nostra identitat, ens espolia fiscalment. Només tenim dos camins: desaparèixer com a Poble, empobrits en una Espanya que voldrà seguir vivint del nostre subsidi, o construir les nostres pròpies estructures d'Estat, algunes compartides lliurament amb Catalunya, per fer junts un camí cap al ple recobrament nacional.
Pere Sampol i Mas
Director de la Fundació Emili Darder
(Diari de Balears, 13/09/2012)
FINS AQUÍ HEM ARRIBAT O TU ETS EL POCA VERGONYA
No està escrit el que hem hagut d'aguantar la gent que no som del PP en aquesta terra. Un Metro que feia aigua per tot; unes autopistes faraòniques i caríssimes a Eivissa; un palau de congressos que ens ha hipotecat; un velòdrom que doblà el seu pressupost inicial i en el qual no es poden celebrar curses oficials; un desgavell d'enxufats que disparen la despesa pública; i, sobretot, un robatori de dimensions encara desconegudes. Ha retornat el PP i, amb aquests antecedents, hem d'aguantar que acusin l'oposició de malbaratament, de mala gestió, d'herència rebuda,... Però un membre del Govern, Biel Company, ja ha passat el límit en tractar de pocavergonya a Antoni Verger. Fins aquí hem arribat!
Perquè, qui és aquest individu que s'atreveix a qualificar de pocavergonya una persona honrada, tant a nivell professional com a nivell polític?. Doncs un agitador professional, que provocà aldarulls i tractorades il•legals contra el Govern que va dedicar més recursos de la història al sector agrari. És, ni més ni manco, el major caçador de subvencions de Mallorca, i va de lliberal per la vida. És un valent que abusa dels més dèbils, però es caga davant el ministre a l’hora de reclamar allò que ens deuen. I, per si això no bastava, és membre d'un partit polític ple de lladres, alguns ja condemnats, d'altres imputats, que robaren i malbaraten recursos públics hipotecant-nos de per vida.
Hem suportat que ens acusin d’allò que ells són els culpables; hem patit la persecució que practiquen contra la nostra llengua i cultura; hem d’aguantar que insultin els aturats... Però jo no estic disposat a tolerar l’insult personal a la nostra gent, a la nostra millor gent. Des d’ara ja no els respecto, no s’ho mereixen. Que no m’allarguin la ma perquè la meva resposta serà: tu ets el pocavergonya!
Pere Sampol i Mas
(Diari de Balears 26/08/2012)
Feixistes!
Així de contundent, José Ramón Bauzá, ha qualificat els qui l'han escridassat en les darreres visites a distints municipis de Mallorca. De passada, el Partit Popular ha acusat els partits de l'oposició de no condemnar amb suficient fermesa els actes contra Bauzá i, fins i tot, d'estar al darrere d'aquestes manifestacions. Ho diu un partit que sempre s'ha negat a condemnar la dictadura franquista, quan no l'ha justificada o lloada en alguna ocasió. Bauzá considera que manifestar públicament el rebuig a determinades decisions del Govern és antidemocràtic. Com si quan els del PP estan a l'oposició fossin germanes de la caritat. Encara tenc a la memòria els actes violents encapçalats per gent del PP contra l'equip de govern progressista de Son Servera, al qual retingueren durant unes hores interminables dins l'Ajuntament, impedint la celebració del ple, en protesta per la declaració del Parc Natural de Llevant. O també record l'assalt a l'Ajuntament de Sóller, en protesta contra el Pla General que promovia el batlle Joan Arbona, amb un dels màxims dirigents del PP local arengant les masses amb el crit de "Batlle, goma dos". Per no parlar de les tractorades contra el primer Govern de Progrés que dificultaven el trànsit per carreteres i carrers de Palma, amb la connivència de la delegada del Govern del Partit Popular, per reclamar més subvencions a la pagesia.
No, no és que vulgui justificar els individus que han llançat algun objecte, perquè rebutj la violència, fins i tot la violència verbal. Perquè jo mateix l'he patida en diverses ocasions, com quan vaig rebre insults per part d'una massa manipulada pel Govern de José María Aznar que atribuïa els atemptats de l'11-M a ETA i, de passada, en culpava tots els nacionalistes.
I és que el pas per les urnes no és garantia d'un comportament democràtic. Enganyar la gent, fent tot el contrari del que s'havia promès en campanya electoral, què és? Com ho hem de qualificar? Apujar els imposts, quan es va prometre que s'abaixarien. Acomiadar professors i tancar hospitals, quan es va prometre que mai no es retallaria la despesa en Sanitat i Educació. Atacar la llengua mil•lenària del poble, en la clara intenció de fer-la desaparèixer davant el castellà. Apujar-se el sou, mentre que es rebaixa al conjunt de treballadors. Incomplir la Llei d'incompatibilitats, amagant interessos econòmics prohibits per a l'exercici del càrrec públic...
Excusar-se en l'herència rebuda, quan l'herència de l'herència és una legislatura del govern de la dreta farcida de robatoris a mans plenes i de malbaratament dels comptes públics, amb projectes faraònics que ens han hipotecat de per vida. Fins quan ha de callar el Poble?
Els manifestants no atempten contra la voluntat de la majoria silenciosa, la defensen. Perquè a la majoria silenciosa ningú mai no li va prometre en campanya electoral que tancaria dos hospitals públics, històrics, ni que retallaria la despesa en Educació, mentre que se subvencionen col•legis de l'Opus Dei.
No, els qui escridassen José Ramón Bauzá no són feixistes, són ciutadans farts de veure com s'abusa del poder i com es destrueix un patrimoni col•lectiu que qualsevol ciutadà conscient està obligat a defensar.
Pere Sampol, director de la Fundació Emili Darder
(Publicat al DdB el 21 de maig de 2012)
Revolucionaris contra la República
La Segona República va esser destruïda per una formidable reacció dretana encapçalada pel gruix de l’Exèrcit espanyol i beneïda per amplis sectors de l’Església catòlica. Durant tres anys no dubtaren en utilitzar una violència extrema per fer retornar Espanya, no al 1923, sinó al 1823! Però per entendre el triomf de la dreta més irracional, violenta i provinciana, no basta insistir en la seva crueltat. Si eren tan impresentables, i ho eren, com derrotaren la República de les il•lusions, els mestres, l’autonomia, la igualtat de la dona i el laïcisme? La decidida ajuda de Hitler i Mussolini als generals sublevats és una part de l’explicació. Però hi ha més factors i molt més incòmodes. Una de les raons de la derrota republicana i del fracàs de la República és l’existència d’una esquerra revolucionària obertament antirepublicana. Aquest sector, considerava la República un experiment burgès que enlluernà els treballadors conjunturalment. El que calia era una evolució violenta que imposàs el comunisme llibertari. La Federació Anarquista Ibèrica –FAI-, una organització anarquista “pura”, practicà un delirant insurreccionalisme contra la Segona República i va aconseguir controlar quasi tota la CNT, un poderós sindicat que tenia mig milió d’afiliats. El gener del 1932, el gener del 1933 i el desembre d’aquest mateix any, milers de revolucionaris anarquistes intentaren ocupar batlies i comandàncies de les forces de seguretat, amb un balanç de desenes de morts i ferits i centenars de detinguts. Joan Garcia Oliver, un dels màxims dirigents de la FAI ho va explicar clarament a les seves memòries, El eco de los pasos (1978): la República havia d’esser superada pel comunisme llibertari i, en conseqüència s’havia de fer impossible la seva consolidació mitjançant una “acción insurreccional pendular”. És a dir, una espiral infernal d’acció-repressió que hauria de menar a la definitiva revolució comunista llibertària. Amarada de messionisme ideològic, la FAI dominà la CNT i va impedir una evolució cap a un sindicalisme evolutiu i raonable. D’altra banda, els diferents partits obreristes marxistes tampoc no varen esser gaire fidels a la República, però això és una altra història. En tot cas, el juliol del 1936, un Govern format només per republicans d’esquerres tenia molta por a repartir armes als obrers, mentre els generals rebels treien les tropes al carrer disposats a acabar amb tots, moderats i radicals.
Antoni Marimon Riutort, historiador
(Publicat al Diari de Balears el 18 de febrer de 2012)
Gràcies, Joserra
José Ramón Bauzá, en la seva adolescència, tocà una temporada amb la Banda de Música de Montuïri. Diumenge passat, dia de Pasqua, durant la processó de l’Encontre i en el concert posterior al mig de la plaça, tots els membres de la Banda, sense excepció, lluïren el llaç de les quatre barres, enllaçats per la llengua, en protesta per la política de repressió de la llengua catalana impulsada per José Ramón Bauzá. Batlle i regidors del Partit Popular desapereixeren de la plaça. Només quedà el poble i la Banda de Música. La mítica Banda de Música de Montuïri, co-dirigida per Pere Miralles. La Banda de Música que, els anys setanta, desafià el franquisme tocant peces com La Marsellesa, La Internacional, Els Segadors i La Balanguera.
Cap dels actuals membres de la Banda aleshores ni tan sols no havien nascut, però s’han rebel•lat públicament contra les polítiques etnocides del Partit Popular. Només fa uns mesos molts no sabien que la llengua catalana ha patit persecució durant segles, com ho desconeixien milers de joves que, als instituts, pengen llaços i canten cançons. Avui surten al carrer amb nosaltres. I ens han retornat la il•lusió de la lluita. I hem recobrat l’esperança. Perquè el pitjor que pot passar a un Poble és que els ciutadans caiguin en l’apatia. I el nostre Poble, entès com la gent conscient de la seva nacionalitat, llanguia lentament.
Una llengua sense un Estat que l’empari està condemnada a mort, si els seus ciutadans no en són conscients i es rebel•len. José Ramón Bauzá, encara que involuntàriament, ens ha retornat la consciència. Amb la seva xulesca arrogància ens ha deixondit. Sabem que ve a per nosaltres, que ens vol castellanitzar definitivament. I hem dit prou. Per tot això, gràcies Joserra. Pot ser hauràs aconseguit el contrari del que pretenies i, en lloc d’enterrar-nos definitivament, has provocat una nova renaixença.
Pere Sampol i Mas
Director de la Fundació Emili Darder
(publicat al Diari de Balears el 18 de febrer de 2012)
Vindicació del Federalisme
VINDICACIÓ DEL FEDERALISME
No és fàcil tenir simpaties per un estat de les autonomies que permet l’espoli fiscal de les Illes Balears, Catalunya i el País Valencià alhora que facilita la marginació de la llengua catalana. Tampoc no ajuda el nombre excessiu d’autonomies o la deriva clientelista i caciquil de molts d’elles. De totes maneres, vist des de Palma, l’opció pura i inequívocament independentista sembla utòpica. Des del respecte més exquisit cap als que volen sincerament construir un estat independent, ni els resultats electorals ni les enquestes avalen un procés de separació total d’Espanya. Agradi o no, les societats illenques no funcionen de la mateixa manera que les de Catalunya o el País Basc i segles d’espanyolització han tengut efectes devastadors. No fa gaire, en la cerimònia d’homenatge al rei en Jaume en el context de la festa de l’Estendard, una senyora s’esgargamellava cridant “Mallorca no és Espanya” i un home d’edat avançada, mallorquí de soca-rel, li va contestar, perplex, “però que ets beneita, nina”. En aquest context d’espanyolisme històric, neoespanyolisme oligàrquic, immigració massiva i crisi econòmica, no és fàcil dissenyar res que s’assembli a un full de ruta. Però també és cert que aquest darrers mesos es constata una reacció al carrer i entre la societat civil. Potser és el moment de recuperar la bandera del federalisme. Precisament en un dels “llocs de la memòria”, més importants del republicanisme, l’obelisc funerari erigit cap al 1872 en honor de Miquel Quetgles Bauçà, ja figura la dedicatòria “al gran apóstol del principio federalista”. Tot i que el federalisme posa èmfasi en la globalitat i en el racionalisme mentre que el nacionalisme ho fa en el particularisme i un cert romanticisme, entre el 1868 i el 1939, en els Països Catalans, ambdós corrents es complementaren i col•laboraren de manera fructífera. El 1919, el federal mallorquí Francesc Villalonga Fàbregues explicava que només una cosa separava federals i regionalistes, la forma d’estat, que pels primers havia d’esser inevitablement republicana, mentre que els segons no en feien qüestió. Certament, ha plogut molt des d’aleshores, però un estat neocentralista, una esquerra estatal que abandona qualsevol vel•leïtat pseudofederal, i un cert descrèdit del terme “nacionalista”, poden reviscolar la demanda d’un autèntic estat federal. El federalisme pot suscitar adhesions en persones de qualsevol origen i es vincula a les idees de racionalitat i justícia. Com deia Francesc Villalonga, “no hi ha dubte que tot ciutadà que senti amor pel seu poble ha de ser federal, autonomista o regionalista, el nom poc importa, perquè tot és una mateixa cosa”.
Antoni Marimon Riutort, historiador
(Publicat al Diari de Balears el 25/01/2012)
75 anys després
75 ANYS DESPRÉS
El 24 de febrer del 1937, ben aviat farà 75 anys, les autoritats franquistes feren afusellar Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Ques. La seva eliminació física obeïa a una voluntat deliberada d’exterminar els dirigents republicans d’esquerres més destacats, així com als caps obreristes més prestigiosos. Encara que tots quatre, amb alguns matisos, feien part de la burgesia, varen esser acusats d’un fantasmagòric pla marxista de caràcter revolucionari. És important recordar que no foren esser assassinats per fanàtics falangistes sinó per l’engranatge pseudolegalista d’un exèrcit conservador, antirepublicà d’esquerres i catòlic radical. Els que predominaren després del 19 de juliol del 1936, varen esser una mescla de dretans de la CEDA, monàrquics borbònics, falangistes i carlins, amb l’aquiescència o la indiferència de bona part de l’església, i el suport econòmic de Joan March. La Falange aviat fou domesticada per Franco i eclipsada per dirigents sorgits de l’Acció Catòlica. Aquesta contrarevolució, que en el cas de Mallorca ni tan sols havia d’esborrar una revolució, volia eliminar tot vestigi de republicanisme, sindicalisme, laïcisme i lliurepensament. Els homes d’esquerres foren morts, exiliats, empresonats, multats, marginats i humiliats. Significativament, els republicans que no havien fet part del Front Popular del 1936, com Vicente Tejada García, un dels fundadors d’Esquerra Republicana Balear, no patiren cap mena de repressió. Però 75 anys després el llegat d’Emili Darder, i els seus companys de martiri, és més viu que mai. Les recerques històriques i les monografies consagrades a la repressió i als dirigents republicans ocupen prestatges sencers a les nostres llibreries. El cas de Darder, en aquest sentit, és extraordinari. Té dues biografies, una edició del seu judici, una tesi doctoral, tres documentals i una novel•la. Amplis sectors socials han volgut recuperar la memòria d’aquests personatges tant de temps oblidats i ara els afusellats del 24 de febrer són fills il•lustres, donen nom a carrers, premis, fundacions, i fins i tot a instituts. Han rebut, i encara reben, homenatges, i són considerats part important del nostre passat històric. Però encara resta molt per fer, tant des de la història com des de la memòria civil. Per començar, anul•lar uns judicis que són un monument al fanatisme i a la hipocresia.
Antoni Marimon Riutort,
Historiador
(Publicat al Diari de Balears el 22/2/2012)
Jaume Bonet va contra una decisió democràtica.
Amb aquestes paraules pronunciades en el Parlament de les Illes Balears, el portaveu del Govern emplaçava Jaume Bonet a abandonar la vaga de fam. Una afirmació incontestable. Incontestable? Hem d'acceptar que una majoria parlamentària pot prendre decisions arbitràries, immorals, èticament reprovables o, fins i tot, atemptatòries als drets humans, sense que puguin ser contestades de manera individual o col•lectiva?. La pena de mort és legal a determinats Estats dels EEUU, la més gran democràcia, ens diuen, i no per això deixa de ser una abominació. Hitler arribà al poder després d'unes eleccions democràtiques, els seus actes de govern estaven legitimats per les lleis vigents a Alemanya, però la història i el Tribunal de Nuremberg els condemnaren. Gandhi realitzà vàries vagues de fam per denunciar la colonització de la Índia per part del Regne Unit, la major democràcia del món d'aleshores, i aconseguí la independència, malgrat aquesta fos contrària a l'ordenament jurídic britànic.
Direu que les comparacions són exagerades. No més que la del portaveu del Govern que comparà l'acció de Jaume Bonet a un alumne que no està d'acord amb les notes que li ha posat el professor. I és que Jaume Bonet no denuncia una banalitat, sinó un etnocidi, quasi res. Un etnocidi que el govern de José Ramón Bauzá practica contra la cultura i la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears. No qüestionaré la legalitat de la llei que deroga la obligatorietat de conèixer la llengua catalana en l'accés a la funció pública, però si que qüestion la seva legitimitat. Cap govern del món, cap parlament del món té legitimitat per matar una llengua, per desposseir un poble d'allò que, precisament, el converteix en Poble. Perquè aquesta és la vertadera intenció del Partit Popular: practicar un etnocidi lingüístic contra el poble de les Illes Balears, reprimir i exterminar els trets que ens caracteritzen com a Poble. I lluitar contra aquest atemptat als nostres drets col•lectius no és sols un dret, és una obligació ciutadana. Per molta majoria parlamentària que tenguin.
Pere Sampol i Mas
Director de la Fundació Emili Darder
(Publicat al Diari de Balears, el 23 de març de 2012)
El futur del mallorquinisme
El passat divendres Rafael Castelló, professor de Sociologia de la Universitat de València, va impartir una conferència a Can Alcover sobre nacionalismes i estructura social, convidat per la Fundació Emili Darder. Segons les seves investigacions, fetes a partir d’enquestes del CIS, a l’Estat espanyol hi ha cinc grans posicions nacionals: la dreta unionista, el centredreta regionalista, el centreesquerra autonomista, l’esquerra federal i el nacionalisme confederal. Mentre que a Catalunya la posició majoritària és el nacionalisme confederal (un 27% de la població) i la segona és l’esquerra federal (24%), a les Illes Balears les dues posicions majoritàries són el centredreta regionalista (24,1%) i el centreesquerra autonomista (23,2%). Si a Catalunya la posició de dreta unionista és molt minoritària (11,3%), a Balears l’unionisme representa el 18,7% de la població (que sumat als regionalistes fa el 42,8%). Finalment, les posicions nacionalistes confederals són compartides pel 14,9% dels ciutadans balears i els federalistes d’esquerres en són el 19,1%.
A Catalunya el debat identitari es produeix sobretot entre el nacionalisme (CiU-ERC) i el federalisme (PSC-ICV), mentre que l’unionisme (PP) té poca capacitat d’incidència social i política. A més, la força majoritària del país, CiU, capta votants majoritàriament nacionalistes, però també regionalistes (que representen el 14,8% de la població). En canvi, a Balears, el debat identitari es produeix sobretot entre l’autonomisme (PSOE) i un PP que fins ara sabia aglutinar sense grans conflictes el regionalisme de centredreta majoritari i l’unionisme, però que ara José Ramón Bauzá està escorant clarament cap a l’unionisme (la qual cosa li està provocant problemes interns). El nacionalisme balear (sobretot el PSM) queda en tercera posició, i històricament ha oscil•lat entre condicionar el debat identitari (aprovació de la llei de normalització lingüística, l’any 1986) i restar-ne exclòs (aprovació de l’Estatut de 2007).
Ja hem dibuixat la situació actual. Ara, quin pot ser el futur del nacionalisme a Mallorca i a les Illes Balears? Mentre el nacionalisme català ha sabut construir un catalanisme polític majoritari que ha atret el centre sociològic cap a posicions nacionals alternatives, a Balears això no ha passat... encara: no està escrit enlloc que no pugui passar. Fins ara, les expressions polítiques del nacionalisme espanyol (PP i PSOE) han integrat electoralment, de forma majoritària, els ciutadans balears amb posicions nacionals no alternatives (unionistes, autonomistes, regionalistes i federalistes). Ara bé, si el mallorquinisme polític d’esquerres es marca com a objectiu aglutinar les posicions nacionalistes i federalistes tendrà un bon camp per córrer: almanco fins el 34% de la població. I el mallorquinisme de centredreta, actualment extraparlamentari, podria atreure bona part del 24,1% de regionalistes (molts dels quals probablement estan decebuts amb el PP actual). Perquè això passi, la coalició PSM-IniciativaVerds-Entesa haurà de sumar ciutadans que, sense considerar-se nacionalistes, sí estiguin a favor d’incrementar l’autogovern i avançar cap a un model d’estat més federal, i Convergència i la Lliga hauran de confluir en una única oferta política capaç de créixer a costa, bàsicament, del PP.
Les oportunitats hi són: el descrèdit i el descontent dels ciutadans amb els partits tradicionals espanyols (accentuats per la falta de solucions a la crisi econòmica i social), les polítiques unionistes i antimallorquines del PP del president Bauzá... Ara falta comprovar si el mallorquinisme polític sabrà trobar les respostes adequades i el camí encertat.
David Jordi Llobet
Periodista
(Publicat al Diari de Balears el dimarts, 20 de març de 2012)
